CASTELL DE SANT FERRAN DE FIGUERES

ANTECEDENTS

Una de les conseqüències de l’anomenada Guerra dels Trenta Anys fou la variació dels límits orientals entre la monarquia francesa i l’espanyola. La nova frontera, fruit del Tractat dels Pirineus (1659), va retrocedir cap al sud, i va deixar sota la sobirania del rei de França els territoris catalans situats al nord de la serralada pirenaica i amb ells tot el seu sistema defensiu. Aquesta situació va convertir l’Empordà en un camp obert per a la invasió durant tota la sèrie de conflictes que van enfrontar les monarquies veïnes fins entrat el segle XVIII.

Per fi, i amb quasi cent anys de retard, es va solucionar la situació portant a terme el projecte d’aixecar una fortalesa que no fos tan sols element de dissuasió, sinó que també donés allotjament a una divisió de maniobra –infanteria, cavalleria i artilleria– suficient per aturar o dificultar els intents d’invasió del país. Aquest fou el motiu de la construcció de la Reial Plaça de Guerra de Sant Ferran de Figueres que, seguint el costum de l’època, va rebre el nom patronímic del monarca que llavors regnava, Ferran VI de Borbó.  

L’encert i la prudència d’aquell monarca singular, i la competència i honradesa d’aquells qui gaudiren de la seva confiança, propiciaren una hàbil política internacional que, com a fruit, donaren al país un insòlit període de pau i prosperitat. Mai la Reial Hisenda s’havia vist en situació que li permetés, sense endeutar-se, la realització d’un projecte resultat del qual fou la construcció de la major fortalesa realitzada per l’enginyeria militar espanyola.

LA FORTALESA DE SANT FERRAN DE FIGUERES

Les obres foren iniciades el dia 4 de setembre de l’any 1753, que seguia el projecte dut a terme per l’aleshores enginyer director del Principat, D. Juan Martín Zermeño. Per tal d’alçar les seves grans muralles i construir el seu increïble sistema defensiu exterior, va ser necessari el treball diari de quasi quatre mil treballadors al llarg de tretze anys. Després de la mort de Ferran VI, al 1759, les obres van perdre impuls. La finalització dels edificis interiors es va prolongar quasi quaranta anys i alguns d’ells no es varen arribar a concloure mai. Fins al 1792 no li va ser assignada la guarnició.

L’anomenat castell de Sant Ferran de Figueres, ocupa una superfície de 320.000 m2  –550.000 m2 si s’inclou l’espai dels seus glacis.  Compta amb un perímetre extern mesurat sobre el parapet del camí cobert, de 3.125 m, i un altre intern mesurat sobre el cordó de la muralla de 2.100 m. Aquestes dimensions colossals el fan el monument més extens de Catalunya i la major fortalesa baluardada d’Europa.

Entre el camí cobert, dotat de travesses i àmplies places d’armes, i la pròpia muralla de la fortalesa, s’estén el fossat que, amb una superfície pròxima a les 10 ha, dóna espai a les obres defensives exteriors. Aquestes, conservades intactes i en la seva totalitat, són: un gran hornabec principal i dos d’altres menors simètrics, dues contraguàrdies, set revellíns de diferents mides i cinc galeries de contramines. Els terraplens de les diferents obres allotgen fins a un total de vuitanta-nou casamates, a més de vuit cisternes subterrànies amb una capacitat conjunta de 1.200.000 litres.

El recinte interior el formen cinc baluards de diferents mides i una plataforma o baluard pla de menors dimensions tots units per les seves respectives cortines, al gruix dels quals es troben ubicades fins a un total de noranta-tres casamates d’allotjament i serveis. A nivell del fossat, en el front de llevant, es troben les cavallerisses, impressionant doble nau de perfecta factura, capaç al seu dia d’allotjar prop de 500 cavalls. L’espai interior del recinte l’ocupen nou grans edificis destinats, la major part, a l’allotjament dels comandaments i oficials, amb les seves famílies, i la resta del servei com arsenal, fleca, hospital, església, etc.

Finalment, sota el Pati d’Armes, de 12.000 m2 de superfície, s’hi ubica la reserva principal d’aigua potable de la fortalesa. Aquesta meravella de l’enginyeria hidràulica discorre a una profunditat de 8 m sota la superfície. Consta d’un circuit d’ompliment connectat a un aqüeducte exterior, quatre grans dipòsits d’emmagatzematge amb una capacitat conjunta de 9.000.000 litres i un sistema de buidatge a prova de sabotatges.

Els baluards i la plataforma del front de llevant donen cabuda a tres grans polvorins. A les troneres es podrien instal•lar fins a 230 canons, i comptava amb emplaçaments per a morters i obusos. La guarnició necessària per a la defensa de la fortalesa i operar sobre el territori es xifrava en quatre mil homes, còmodament allotjats i amb possibilitat  d’emmagatzemar subministraments per suportar un any de setge.

HISTORIAL BÈL•LIC

La fortalesa de Sant Ferran possiblement no s’hagués conclòs mai si no s’hagués produït l’anomenada Guerra de la Convenció (1793-1795) amb motiu de la qual es varen finalitzar part dels edificis i se la va dotar de guarnició. El poc airós paper de Sant Ferran en aquest conflicte, després de la seva polèmica capitulació al 1794, li va valer per part de l’exèrcit francès l’apel•latiu de Belle Inutile, origen de la poc merescuda “llegenda negra” que ha arribat fins als nostres dies.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), i com altres places fortes catalanes, Sant Ferran fou ocupat per l’exèrcit napoleònic. A l’abril de 1811 va ser recuperat per les tropes de la Junta Superior del Principat mitjançant un audaç cop de mà digne de la millor pel•lícula d’aventures. Per recuperar la fortalesa, l’exèrcit imperial va procedir a realitzar el que serà l’únic setge formal i en regla en la seva història, i que es va prolongar al llarg de quatre mesos.

Al 1823, durant la Primera Guerra Civil, fou ocupat de nou per les tropes franceses de la Santa Aliança –aquest cop en nom de Ferran VII. Durant la resta de conflicte civils del segle XIX va sofrir uns altres dos bloqueigs, per seguir després els esdeveniments polítics i socials del país des del seu paper de petita guarnició de província. En un pla estrictament anecdòtic, és obligada la referència al servei militar d’un recluta famós: Salvador Dalí, al 1925.

En els darrers moments de la Guerra Civil espanyola a Catalunya, Sant Ferran fou seu del Govern de la República. L’1 de febrer de 1939 va tenir lloc a la fortalesa la darrera reunió en territori espanyol de les Corts Republicanes. Finalitzat el conflicte va ser utilitzat com a gran caserna fins a la dècada de 1960 i posteriorment com a presó militar, on els últims reclusos foren alguns dels responsables en l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Després de llargs debats sobre la seva reutilització, el juliol de 1996 es va procedir a la seva obertura a la visita pública.

SITUACIÓ ADMINISTRATIVA

A l’actualitat, Sant Ferran de Figueres, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, és l’única fortalesa de Catalunya propietat de l’Estat. A l’any 2005, la gestió de la major part dels seus espais foren transferits al llavors recent creat Consorci del Castell de Sant Ferran, ens de dret civil constituït pel Ministeri de Defensa, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de la ciutat.