DIDÀCTICA DEL PATRIMONI MONUMENTAL MILITAR

TERMES I CONCEPTES

La “Didàctica del Patrimoni Monumental Militar” pretén facilitar la comprensió social dels monuments militars en la seva qualitat de béns culturals. Per això es val d’un temari variat on es fonen les matèries pròpies de la Història de la Fortificació i l’enunciat dels qual escapa a les limitacions pròpies d’aquest mitjà virtual. Però sí que, de manera breu i en benefici dels qui s’interessen pel coneixement dels nostres monuments militars, tenim una petita mostra d’una de les seves disciplines que tracta de l’ús correcte de termes i conceptes.

No podem impartir coneixement sense haver definit abans, de forma apropiada, clara i precisa, l’objecte al que ens referim. La llista d’imprecisions i confusions, tant semàntiques com conceptuals, en temes de fortificació és extensa. Si ja en el seu moment hem raonat la que, sens dubte, conté la falta de propietat més gran –l’ús del terme castell com a sinònim de fortificació baluardada o posterior- ara toca fer-ho amb alguna altra de les més freqüents.

L’expressió fortalesa militar, per exemple, no deixa de ser un discret pleonasme emprat amb freqüència quan es vol definir o reforçar el caràcter castrense d’una obra de fortificació moderna o contemporània. No es coneix enlloc cap fortalesa construïda amb finalitats civils però, de la mateixa manera, tots sabem que pujar només és possible en un sentit i, tot i així, són força freqüents frases com: “pujar a dalt” o “baixar a baix”.

Encara té més arrelament la costum d’adjectivar l’arquitectura com a militar quan se la relaciona amb el món de la fortificació moderna i contemporània. Aquestes construccions tenen ben poc a veure amb els edificis civils o religiosos, tant tècnicament com conceptual no varen ser obres d’arquitectura sinó obres d’enginyeria.Varen ser projectades i construïdes per enginyers que en dirigiren els setges i  les defenses y que les repararen quan va fer falta. Un altre cas és l’actual, que els professionals de l’arquitectura tenen al seu càrrec les actuacions facultatives sobre els monuments mencionats.

Una altra inexactitud, en aquest cas clarament intencionada, la tenim en l’ocultació del caràcter estrictament militar de la fortificació rere sinònims i eufemismes com: patrimoni fortificat, defensiu, del conflicte, art baluardat,etc. A objectius similars obeeix també la insistència en diluir el caràcter absolutament castrense dels enginyers militars -sempre “… al millor servei de S. M”-. Destacat professionals d’elit amb una formació tècnica avantatjada, les seves obres civils puntuals van ser imprescindibles per al progrés del País, però els premis i ascensos els van ser atorgats pels mèrits en campanya.

Al marge de puntuals excepcions urbanes en que l’obra de l’enginyer militar podia assumir un paper policial –les ciutadelles-, l’objecte de la fortificació sempre va ser complir amb eficàcia una doble funció: en primer lloc la dissuasòria i, en el seu defecte, la defensiva. En conseqüència, el seu objectiu primordial no era el conflicte sinó la seva prevenció.

Las diferents obres de fortificació, modernes i contemporànies, s’han de considerar part d’un procés evolutiu continu, mostra de les solucions tecnològiques pròpies de cada moment i aquesta circumstància ha de prevaler en la seva interpretació.  No varen ser projectades per commemorar res ni construïdes amb finalitats immaterials, el seu objectiu va ser estrictament funcional, d’acord amb la seva naturalesa tècnica.

Una obra de fortificació, en tot o en part, pot haver esdevingut espai de memòria gràcies a un moment històric concret i, aquest moment, s’ha de trobar present en el seu discurs interpretatiu, però sense oblidar que qui la ha qualificada de “Bé d’Interès Cultural” –qualitat que justifica la seva protecció i conservació- és la seva naturalesa documental i no els fets que hi van succeir.