LA FORTIFICACIÓ MODERNA I CONTEMPORÀNIA

Qualsevol esforç de comprensió de la naturalesa i de l’origen dels béns culturals constitutius del Patrimoni Monumental Militar de Catalunya obtindria un èxit escàs si no coneguéssim el procés geopolític i tecnològic que varen donar lloc a la seva aparició. Per facilitar aquest objectiu, la Fundació disposa de publicacions analògiques pròpies que desenvolupen el tema en extensió i profunditat. Per això, en un mitjà virtual on prevalen la concreció i la claredat, ens limitarem a realitzar un breu resum de la història de la fortificació moderna i contemporània.

Però abans d’entrar en matèria, ens agradaria aclarir la gran confusió que radica sobre el mateix nom genèric amb el que són conegudes la gran majoria d’obres militars. Si a una obra de fortificació construïda entre el segle XVI i la Segona Guerra Mundial li apliquem el terme castell, no estarem anomenant-la ni definint-la correctament. No estarem emprant un sinònim, l’una i l’altre no són el mateix. Els castells varen ser obres pròpies de la tecnologia de l’Edat Mitjana i servien els interessos estratègics i politics de la societat feudal. Al contrari, les fortificacions baluardades –aquelles que anomenem fortaleses–, així com els altres sistemes que les varen seguir fins gairebé els nostres dies, eren producte de les tecnologies pròpies de les edats Moderna i Contemporània, al mateix temps que varen servir els interessos politics i estratègics dels estats moderns sorgits a partir de finals del segle XV.

D’on prové aquesta confusió? Existeixen diferents respostes: El respecte a la tradició, propi de la Institució militar, la similitud d’utilitats malgrat el canvi tecnològic, el fet d’ocupar l’emplaçament d’obres medievals en infinitat d’ocasions, etc. Sigui com sigui, ha donat forma i origen al costum d’estendre l’ús del terme castell a les obres de fortificació dissenyades específicament per a l’ús d’artilleria moderna i contemporània.

Un cop feta aquesta puntualització, ens trobem en situació de poder raonar el fenomen d’aparició de les fortaleses modernes. Per això, ens haurem de traslladar al moment en que la pólvora fa la seva aparició com a agent propulsor en l’artilleria. Els efectes dels impactes produïts per les primeres boques de foc –que van anar apareixent a partir d’una data indeterminada del s. XIV- no anaven més enllà dels causats per les grans màquines de guerra de l’època. Tant els uns com les altres llençaven un tipus de projectils de pedra semblants i tots impactaven sobre els gruixuts murs de maçoneria, construïts tenint en compte aquesta circumstància.

El veritable gran avantatge que aquells perillosos artefactes, fumejants i sorollosos, tenien sobre les màquines de guerra, no s’ha de buscar en la potència de destrucció dels seus trets, sinó en la seva simplicitat constructiva, en la comoditat d’ús i transport i –dit amb certa reserva- en la seva precisió. La senzillesa era total. Un tub de ferro forjat que, una vegada en el seu emplaçament, podia ser utilitzat d’immediat. És cert que la fabricació era una feina llarga i delicada. Era una peça molt cara però, per contra, podia ser amortitzada en diferents campanyes. La comparació no oferia dubtes i les màquines de guerra varen ser substituïdes per les boques de foc a curt termini.

Però malgrat tot això, el castell feudal no va desaparèixer de manera fulminant davant de l’artilleria medieval sinó que varen conviure durant més d’un segle. La gran virtut i el gran defecte dels canyons primitius –les bombardes i altres-  raïa en que realitzaven la càrrega a través de la seva part posterior mitjançant una recambra portàtil. Això significava que la peça romania immòbil i, per tant, el seu funcionament no requeria més espai del que ocupava ell mateix. Així l’artilleria medieval es va adaptar sense problemes a l’angostura dels castells, obrint troneres baixes als murs o situant-se ens els camins de ronda.

Cap a la segona meitat del segle XV, el progrés de la metal•lúrgia va aportar el projectil esfèric de ferro colat. El projectil medieval de pedra perdia part de la seva efectivitat en fragmentar-se contra la muralla mentre que el de ferro no, i va ser aquest tipus de projectil el que va obrir el camí que deixaria obsoletes les estructures defensives antigues. De manera paral•lela, la recuperació i millora de les tècniques de fosa de l’Antiguitat ja permetien la fabricació de canons de bronze, més lleugers i fiables, i capaços de suportar càrregues raonables.

Però aquestes noves peces ja no es carregaven per la part posterior, ho feien per la boca. El nou sistema millorava l’aprofitament dels gasos de combustió de la pólvora però amb l’inconvenient de requerir el retrocés de les peces per a la neteja i la càrrega, això precisava d’un espai que no oferien les torres ni les muralles, principalment en el cas de grans calibres. El castell tradicional ja no va poder seguir adaptant-se, no només davant l’efecte del projectil de ferro, sinó davant l’elemental simplicitat de no poder ubicar convenientment els nous canons.

Però aquesta transició tampoc es va produir de manera immediata. Durant la segona meitat del segle XV, la tècnica medieval va fer grans esforços a fi d’adaptar-se al progrés artiller. En són una mostra els castells gòtics adaptats a l’artilleria moderna, seguits de la veritable solució de continuïtat cap a la modernitat:les fortaleses de transició. El progrés tecnològic tampoc no es va aturar en aquestes fortaleses, deixant pas definitivament a la fortificació baluardada1.

Ben entrat el s. XVI, la fortificació baluardada generaria les primeres obres capaces d’allotjar còmodament i amb un rendiment efectiu les peces d’artilleria modernes, harmonitzant al màxim la defensa llunyana amb la pròxima mitjançant l’ús del baluard. El sistema va ser tan efectiu que, amb millores puntuals, es va mantenir durant tres segles.

El sistema de fortificació baluardat –les fortaleses- va néixer a Itàlia i, de fet, aquesta tècnica va ser anomenada a la italiana, tant pel seu origen com per la procedència dels primers tècnics que les varen construir de cap a cap d’Europa. Però, malgrat això, se la coneix de forma incorrecta com Estil o Sistema Vauban, al relacionar-la amb l’extensa obra del famós enginyer militar de Lluís XIV de França.

La fortificació baluardada es va mantenir vigent fina a mitjans del segle XIX. Curiosament, i al contrari del que havia succeït fins el moment, la desaparició d’aquest tipus de fortificació no va ser provocada exclusivament pel progrés metal•lúrgic, sinó per la coincidència amb el de la Química. A la dècada de 1860 van aparèixer les anomenades pólvores sense fum o pólvores químiques, la potencia explosiva de les quals i com a impulsora de projectils eclipsava la tradicional pólvora negra.

De l’anterior combinació varen sorgir unes noves peces d’artilleria capaces de llençar a kilòmetres de distància projectils dotats d’una capacitat explosiva i de penetració desconegudes fins el moment. Tota la teoria baluardada, basada en el flanqueig i el curt abast i penetració dels canons antics, s’esvaïa per deixar pas a la fortificació poligonal2 . Amb això es deixava lloc als que serien els últims sistemes defensius actius realitzats mitjançant obres d’enginyeria. Aquell va ser, sens dubte, el període d’evolució i perfecció tecnològica més gran en la Història de la Fortificació i, a la vegada, el més breu. Un reflex fidel de les possibilitats tecnològiques de cada moment i de la capacitat industrial dels estats. Després de la Segona Guerra Mundial, La Fortificació tal com era entesa des de feia segles desapareixeria.