LA FORTALESA DE BELLEGARDE

ANTECEDENTS

L’actual Bellaguarda, com moltes altres fortaleses frontereres de l’edat moderna, és fruit dels grans trastorns politicomilitars que varen donar lloc a la creació dels estats europeus tal com els coneixem avui dia. Però a diferència d’altres moltes de les seves germanes, aquesta té la particularitat d’estar situada pràcticament sobre la mateixa línia divisòria.

El Tractat dels Pirineus, que va donar fi a la Guerra dels Trena Anys, determinà al 1660 el trasllat de la frontera entre les monarquies espanyola i francesa gairebé cent quilòmetres al sud –la seva actual situació. D’aquesta forma, el que havia estat antic castell medieval dels comptes del Rosselló es va convertir en guardià d’un important pas fronterer entre els dos grans estats.

Unes primeres obres de millora i actualització foren portades a terme al 1670 per Jacques de Borelly de Saint Hilaire, enginyer de Lluís XIV de França, però fins al 1679 no es va procedir a iniciar la construcció de l’actual fortalesa, que seguia un projecte del mariscal Vauban. Aquesta havia de poder allotjar una guarnició de 1.200 homes amb 150 cavalls i estaria dotada d’una potent artilleria.

Els treballs, encarregats a contractistes del Rosselló, van ser supervisats per Sylvestre Dubruelh, governador de la ciutadella de Perpinyà. Ja al 1686, quan Vauban torna per inspeccionar la plaça afirma que serà ‘de les més boniques, de les millor situades, ben construïda i de les més importants’.

LA FORTALESA DE BELLAGUARDA

Bellaguarda ocupa una superfície de 140.000 m2, dels quals 8.000 estan edificats. Està composta per un camí cobert amb un parapet i un glacis que envolta la fortalesa; un fossat excavat a la roca i d’una primera muralla formada per cinc baluards: del Pertús, de Sant Andreu, de Panissars, d’Espanya i del Precipici. Entre el baluard del Pertús i el de Sant Andreu es troba l’accés principal, la gran porta de França dotada d’un pont llevadís que, a gran alçada, creua un estanc artificial situat en el fossat. Entre el baluard d’Espanya i el del Precipici s’obre la porta d’Espanya, també com a pont llevadís. Davant de la porta de França s’estén un revellí accessible per un tercer pont llevadís. Els altres dos revellins defensen les cortines situades entre els baluards de Sant Andreu i el d’Espanya.

La segona muralla s’aixeca sobre els terraplens dels baluards i les seves cortines, està composta per cinc petits baluards amb les cortines corresponents, superposats als de la primera muralla, un d’ells és una torre circular o baluard rodó, que per la seva originalitat constitueix un element excepcional i característic de la fortalesa.

Aquest segon recinte determina de manera perimetral l’espai en què s’aixequen les diferents dependències on feia la seva vida la guarnició, presidides per la capella, al nord, sobre la qual es troba el pavelló del Governador, i seguits a un costat i l’altre, per les casernes de la tropa i els pavellons dels oficials. Aquests edificis delimiten l’ampli espai ocupat pel Pati d’Armes. Totes aquestes construccions posseeixen soterranis a prova de bomba, que allotjaven la fleca, les cavallerisses, els allotjaments de la tropa en temps de guerra, etc.

Situada en el cim d’un pujol granític, la fortalesa no es podia abastir de cap deu. Per resoldre aquest problema tan important, es varen projectar cinc cisternes que recollissin les aigües pluvials. Al 1683, Vauban feia una estimació de la seva capacitat: quan estiguessin plenes, hi hauria aigua per a 1.200 homes durant quatre mesos i mig, a raó de tres litres diaris per a cadascú si no plovia ni una sola gota d’aigua. No obstant això, aquestes cisternes es van considerar insuficients, ja que es van portar a terme treballs d’excavació d’un pou interior del baluard de Sant Andreu. Aquest pou és una obra colossal totalment excavada a la roca, amb una profunditat de 63 m i amb un diàmetre de 5 m. La part superior està revestida amb maçoneria. L’alçada mitjana de l’aigua varia entre els 27 i els 30 metres, la qual cosa representa un volum aproximat d’uns 800.000 litres.

EL FORTÍ I ELS REDUCTES

Al 1674 l’exèrcit espanyol va recuperar Bellaguarda. Una de les raons per les quals varen forçar la capitulació va ser que els assetjadors varen aconseguir situar quatre canons a uns pocs centenars de metres al sud de la fortalesa, on s’aixecava una dèbil defensa amb estacada de fusta. Aquesta artilleria va causar un gran desgast a la plaça. Tan aviat com els francesos van recuperar la fortalesa l’any següent, van decidir construir un fortí amb maçoneria sobre aquest emplaçament estratègic. Es tracta d’una fortificació amb traçat d’hornabec tancat, composta per dos mitjos baluards amb la seva cortina pel costat sud, el que mira cap a Espanya. El costat nord es troba defensat per una dent de serra i un reducte. Es va excavar un fossat al peu de la cortina oest i també en la part del front sud, d’aquesta manera la resta era inaccessible per la pròpia naturalesa del terreny. Un camí cobert envolta aquesta obra i la comunica amb la fortalesa.

L’entrada a l’hornabec o fortí es troba protegida per un fossat i un pont llevadís, avui desapareguts. A més dels pavellons per a un centenar de soldats, cavallerisses i un polvorí situat en el front nord, té una petita plaça d’armes sota la qual es troba la cisterna amb un bonic pou cobert.

A fi de completar la defensa de la plaça i la vigilància de les altures properes, es van construir al voltant de la fortalesa forts reductes a diferents alçades: reductes del Precipici (1668), de Panissars (1678), i del Pertús (1693).

HISTORIAL BEL•LIC

Al 1674, durant la Guerra d’Holanda, l’exèrcit espanyol al comandament del compte de San Germán va ocupar Bellaguarda. La fortalesa va ser recuperada l’any següent pel mariscal de Schomberg i a partir de llavors va complir amb el seu paper com a guardià de la frontera, allotjament de tropes i magatzem de munició, durant les campanyes de Lluís XIV a Catalunya: Guerra dels Nou Anys (1689-1697) i la Guerra de Successió d’Espanya (1701-1715). Després de la mort del monarca francès i un cop consolidada la monarquia borbònica a Espanya, amb el seu nét Felip V, es va iniciar per a Bellaguarda, un llarg període de pau.

La fortalesa coneixeria de nou la guerra, quasi un segle més tard, durant la Revolució Francesa. Al 1793, el general espanyol Ricardos va envair el Rosselló i va assetjar Bellaguarda. Privada de tot i bombardejada sense descans durant dos mesos, la guarnició es va veure obligada a capitular. L’any següent el general Dugommier, després d’haver forçat l’exèrcit espanyol a replegar-se cap a Catalunya, en aquell moment comandat pel Duc de la Unió, va organitzar el bloqueig a Bellaguarda. Quatre mesos i mig més tard els espanyols van firmar la capitulació.

A partir d’aleshores, la plaça ja no coneixerà més la guerra. Servirà d’alberg d’etapa als soldats de Napoleó durant les campanyes a Catalunya (1808-1813). L’exèrcit francès mantindrà allà un regiment fins finalitzada la Primera Guerra Mundial; després, al 1939, Bellaguarda serà utilitzada com a hospital durant la retirada dels republicans espanyols, abans d’allotjar soldats alemanys entre 1943-1949 .

SITUACIÓ ADMINISTRATIVA

Al 1965, la fortalesa és desafectada per l’exèrcit francès. Al 1967 és declarada monument històric i venuda en subhasta pública. Finalment al 1972 el municipi del Pertús va aconseguir la seva adquisició per obrir-la a la visita pública i a les manifestacions culturals.